Vall d'Alba

La Vall d'Alba ocupa una àmplia vall de relleu suau, a uns 300 metres d'altitud mitjana, en què cap pic supera els 500 metres. És un paisatge típicament mediterrani d'oliveres centenàries, ametlers i garroferes, esquitxat de masos, pous i aljubs que recorden la importància històrica de l'aigua en aquestes terres.

Un bon recorregut comença a la plaça de la Diputació i continua pel carrer Major i el carrer d'Enmig fins a la plaça de la Concòrdia, per a acabar a la plaça Major i la plaça de l'Església. Al terme mereixen una parada l'ermita de Sant Antoni Abat i elements d'arquitectura de l'aigua com el Pou i la Font de Beca o l'Aljub del Govern.

El nom procedeix de l'alqueria musulmana d'Alba. Jaume I la va donar al monestir de Benifassà; més tard va tornar a mans reials i va passar a l'Orde de l'Hospital, que li va atorgar carta pobla el 1264, i després a l'Orde de Montesa. Durant segles va pertànyer a Vilafamés, fins que el 4 de juliol de 1925 se'n va segregar com a municipi independent.

L'economia combina l'agricultura i la ramaderia amb un sector serveis en creixement i xicotetes indústries. La seua proximitat a Castelló i la seua vida associativa la fan un poble dinàmic i acollidor.